16 nov. Nova realitat, nous formats

Des de sempre he cregut aferrissadament que el binomi museu-escola és un binomi guanyador. Si la relació entre el museu i l’escola és bona, els resultats i beneficis són transformadors a llarg termini, d’això n’estic convençuda. I és que, fins ara, les coses ens resultaven fàcils, partíem d’una base continuista en la qual el museu senzillament esperava rebre grups-classe, professors i alumnes. Amb els braços oberts, per descomptat: però els esperava.

Ara les coses han canviat. Els professors, autèntics lluitadors, carregats de feina fins a les celles, fan en el que poden per mantenir un statu quo normalitzat mentre són conscients que res del que els toca viure és normal.

És en aquestes circumstàncies que els museus i els professionals que en formem part hem d’estar a l’altura. Hem d’anar-los a buscar, mostrar-nos sol·lícits, preguntar-los com estan, què necessiten i com podem ajudar-los des de les institucions museístiques.

No podem deixar que ens vegin com aquells llocs llunyans, sobre un pedestal, que només es limiten a “ensenyar el que tenen”, sinó que hem de proposar noves alternatives, noves propostes i sobretot, nous formats.

I amb nous formats no em refereixo només a noves plataformes, grafismes o metodologies, sinó noves dinàmiques. Proposar itineraris en forma de vídeo, en forma de joc per fer a l’aula, portar el museu dins de l’escola, o bé proporcionar-los, des del museu, materials i continguts per fer-los passar una bona estona aprenent, ajudar a desenvolupar el seu currículum didàctic i el pla d’estudis, i de pas, descarregar de matèria lectiva al professorat.

A la fi, el museu ha de desenvolupar una tasca social i altruista per aquells qui seran els nostres visitants del futur.

Fotografia: Museu Art Girona. Rafel Bosch