05 des. “No, jo no porto paraigües!”. L’engany dels freetours i la precarització del sector turístic

Sóc molt conscient que el contingut d’aquest article no agradarà a tothom, ni tot el sector turístic estarà d’acord amb mi. Però últimament penso sobre quin és el model de turisme que es mereix Girona i cap a on es dirigeix actualment el sector de visites guiades a la ciutat.

El tema dels freetours i en general el de les anomenades “economies col·laboratives” és un tema polèmic i que comporta molta controvèrsia. Inevitablement és un tema que ens condueix a pensar en la regularització de les professions.

En el cas que ens ocupa, actualment els guies més joves ens trobem en una situació complexa. D’una banda, no som guies oficials. I no ho som no perquè ens hi hàgim negat, o perquè no creiem en el sistema d’avaluació d’un sol examen que t’habilita per ser guia de tot el territori (aquest és un altre tema que també donaria per molt), sinó perquè no es convoquen exàmens d’habilitació des del 2009. Això significa que tots els llicenciats o graduats en història, història de l’art, humanitats o turisme que hàgim acabat la carrera amb posterioritat al 2009 i vulguem dedicar-nos a la professió de guies culturals caiem en terra de ningú perquè no podem ser, de cap manera, guies oficials.

Amb tot i això, aquells que ens hem anat formant en patrimoni cultural, recerca i comunicació i hem anat adquirint experiència com a guies en institucions de prestigi com museus, galeries, institucions culturals, etc. tindrem l’oportunitat (espero més aviat que tard) que se’ns reconegui finalment com a guies oficials a través d’un carnet per punts, que segons sembla, pot començar a implementar-se a partir de l’any vinent.

Estic totalment convençuda que els freetours funcionen molt i molt bé a algunes ciutats concretes. Per exemple, a Marràqueix els guies de freetour han de ser, per llei, guies oficials acreditats que ofereixen un molt bon servei. En alguns casos, com en tots els sectors, hi ha persones que fan molt bé la seva feina.

Però el que va començar com una estratègia informal perquè els estudiants de turisme s’embutxaquessin quatre duros mentre estudiaven (com una espècie de pràctiques temporals), es va transformar ràpidament en un model de negoci que no té res de col·laboratiu ni de democratitzador.

Igual que passa amb el sector del transport privat i les companyies com Uber, els pobres transportistes que es destrossen les cames per companyies com Glovo i l’especulació de pisos turístics a mans de grans immobiliàries en el cas d’Airbnb, la paraula “democratització” sembla el terme de moda que emmascara el capitalisme més violent i la precarització laboral més absoluta.

El primer que hem de tenir en compte amb un freetour és que la meitat de la paraula ja ens menteix. De “free” no en tenen res. No conec una sola persona que hagi fet mai un freetour i hagi marxat sense pagar. Potser perquè en el fons tots sabem, ens agradi fer freetour o no, que les feines han de ser remunerades sempre, per una qüestió de dignitat. D’altra banda, les plataformes on s’anuncien aquests freetours cobren una comissió als guies, de vegades totalment arbitrària, per tant aquests de “free” res, tampoc.

I el tema que el client posi el preu és, segons el meu punt de vista, absurd i pervers. Quan algú va a la fleca no li diu al forner “escolti, posi’m una barra de pa, però avui decideixo que li pagaré 0,40€, en comptes de 0,80€”. I alguns em dirien: ja, però els guies freetour són particulars!, no són com els forners, professionals. Llavors en què quedem? És una feina o no ho és? Perquè pel que sé n’hi ha alguns que es lucren (i no poc) dels freetours, tot i tenir visites de pagament entre els seus productes.

Si féssim un càlcul grosso modo, els números ens espantarien. I recordem, és clar, que tots aquests diners són invisibles. No passen per hisenda, no es facturen, no declaren impostos, ni els mateixos guies estan donats d’alta com a autònoms (els diners que s’estalvien, si ho pensem bé, en són uns quants, també).

I com sempre, no tot és una qüestió de diners. Més enllà d’això i encara que segur que hi ha guies mínimament formats, sé de bona tinta que alguns dels freetours de Girona no tenen cap formació en història, ni art, ni turisme ni cap experiència prèvia fent visites, només relaten el que han viscut o saben -o creuen que saben- de la ciutat.

Amb aquest article, que és el fruit de la meva opinió personal, no vull condicionar a ningú a què no contracti freetours, ni de bon tros. Només vull posar de manifest que aquest model de negoci implica, pels que ens dediquem a això de manera professional, una desvirtuació de la nostra professió.

Malgrat tot, també estic segura (o vull creure que és així) que al final, els clients decideixen i molts d’ells saben el que volen. Prefereixen pagar un servei a un professional amb experiència i formació que els doni una visió completa i verídica de la ciutat, posant per davant la qualitat a l’entreteniment.

I no, jo no porto paraigües.