04 juny Guies que guien
Les tendències actuals en turisme ens posen de manifest quelcom que semblava inevitable però que actualment, amb l’aterratge de la crisi del coronavirus i tot l’statu quo modificat, és ja imminent. En el cas específic de les visites guiades, ja no poden ser un monòleg del guia que demostra el seu ampli coneixement d’un tema pressuposant un paper passiu d’aquells que l’escolten. Aquest és un model caduc des de fa molt de temps. Cada vegada més (i ho agraïm tots!) el model de visita guiada s’ajusta més a què el guia sigui literalment un guia, algú que condueix a través del discurs, però no se’l fa seu, sinó que dóna les claus i eines per comprendre una part de la realitat. Partint d’aquesta base, els guies poden desenvolupar l’aspecte creatiu en les seves visites i passar el protagonisme als usuaris, convertint una simple visita guiada en una autèntica experiència.
Doncs bé, això que sembla tant revolucionari però que a hores d’ara encara costa tant d’adaptar i d’entendre en el món dels adults, és una cosa que hem fet amb els nens des de sempre i que, a més, aquesta manera de fer és absolutament necessària per ells.
Per la nostra experiència conduint activitats per mainada en equipaments culturals a través de visites dinamitzades, tallers, visites teatralitzades, etc. sabem que donar-los el protagonisme i transformar l’activitat perquè sigui útil per ells és l’única manera d’assegurar el seu èxit. Perquè així els fem viure (amb nosaltres i amb la resta del grup) allò que estem explicant, perquè formarà part del seu record, perquè s’aconseguiran complir els objectius docents de manera efectiva i sobretot, perquè afavorirà l’autonomia de l’infant.
I aquest és un punt que hem observat, des de fa temps, i de vegades de forma alarmant, que mereix una atenció especial. Si bé generalment les generacions passades (parlo de pares i tutors però també de professors) no tenien una gran afecció o temps o dedicació a les necessitats emocionals dels infants, prioritzant els aspectes logístics de la seva criança, ara sembla que en alguns casos vivim el contrari. Molts nens i adolescents tenen una perillosa falta d’autonomia, tinguin l’edat que tinguin. I aquesta falta d’autonomia per la constant supervisió i intervenció de l’adult en totes les seves activitats, fins i tot en el joc, fa que molts nens, quan se’ls dóna l’espai i llibertat necessaris per crear o dir la seva, no saben què fer.
Per aquest motiu és tan important que les activitats didàctiques estiguin pensades per a què ells facin, ells diguin, ells pensin i decideixin. I millor encara si ho fan en grup, fomentant així el treball en equip i valors essencials per una societat millor: companyonia, solidaritat, responsabilitat, honestedat…
Al final la nostra feina és, efectivament, la de guiar un grup de persones. Però no per anar els primers de la fila i parlar per escoltar-nos només a nosaltres mateixos, sinó per ensenyar parts del camí mirant-nos als ulls i així, viure plegats una experiència única i transformadora.