25 març El poder a la gent. La crisi del covid-19

La crisi que estem vivint amb el coronavirus sembla un guió més que plausible d’una pel·lícula de ciència-ficció. Als freaks del SciFy -com una servidora- ens sembla estar protagonitzant una peli distòpica. La Terra -o si encara volguéssim fer-la més americana: un complot d’un grup terrorista que busca acabar amb l’estat capitalista- es rebel·la contra els seus habitants generant un virus que infecta ràpidament a tota la població i genera una apocalíptica crisi econòmica mundial. Benvinguts a la realitat, amics.

Deixant de banda l’interès fantàstic de la qüestió, el que està més que clar és que no tenim ni idea d’afrontar una situació d’aquesta magnitud. Nosaltres els ciutadans parlem i parlem sense saber, la classe política improvisa constantment, ni els científics ni els experts es posen d’acord sobre quin tipus de confinament ens convé, i el senyor Juan Roig està a casa seva contant bitllets.

En moments com aquest, en què estem desprotegits i no sabem a què ens enfrontem a nivell de país i de planeta, un tendeix a pensar en l’enorme decepció de la gestió d’aquest problema. Perquè estem d’acord que gestionar una crisi com la del covid-19 és complicadíssim, però em costa de creure que es pugui fer pitjor.

Teníem el precedent dels xinesos, que mentre això passava a l’altra punta del món aquí ho miràvem escèptics, de lluny. Després s’acostava a Itàlia, el país veí i ai las!, ja no feia tanta gràcia. I finalment ens ha tocat ser el tercer país amb més infectats del món, sabent que això passaria i sense haver-nos preparat: és vergonyós.

El desencantament vers la classe política d’aquest país no és un estat de consciència nou. Si governés el PP, mira, ens ho esperem tot, perquè de gestions desastroses i catastròfiques de crisis en són els campions: el metro de València, la guerra amb l’Irak, el Prestige, l’11 de març a Madrid… Però que un govern pretesament “d’esquerres” avantposi l’economia a la vida de les persones és blat d’un altre paner.

En aquest context no em vull creure l’opinió del senyor Pérez-Reverte quan diu que ens mereixem la mediocritat dels nostres líders polítics. De la mateixa manera que tampoc em sembla just carregar tota la responsabilitat de la situació als ciutadans. Tots hem tingut opció de vot i hem escollit aquells que han de prendre decisions: no s’hi val apel·lar sempre a la responsabilitat de l’individu.

Però davant d’aquesta individualitat que ens fa tant de mal (i que ha quedat clar que en moments de tensió no funciona), hem d’encaminar-nos a allò col·lectiu. I és que malgrat que no sigui just que els ciutadans hàgim de portar el pes de les decisions i iniciatives per afrontar crisi, irremeiablement ho fem: col·lectivament, i no ho fem gens malament.

Els fascinants exemples de les impressores 3D que empreses i particulars posen al servei per fabricar material per hospitals o les senyores (i jovenetes!) que es posen davant de la màquina de cosir i abasteixen geriàtrics amb les seves mascaretes cosides a mà són exemples d’una de les idees més demostrades al llarg de la nostra història: la gent sempre va per davant. Per davant dels polítics, dels interessos financers, de les pàtries: perquè al final la gent organitzada s’avança a tot això i segueix endavant.