13 febr. Dones, art i poder
Aquest cap de setmana tothom celebra Sant Valentí. Els de sempre diran que és un invent dels americans, o d’El Corte Inglés, o de Amazon. Segur que gran part això és cert. Si ens fixem amb els regals que s’anuncien, gairebé tots van destinats a elles. Perquè elles són les delitoses de cremes, colònies, peluixos, bombons, roba interior… I si pot ser tot de color rosa, molt millor.
Avui em venia de gust escriure precisament sobre elles. Però des d’una altra perspectiva: l’artística.
Ho sabem bé, les xifres són esgarrifoses: la presència de dones en la història de l’art és menor, marginal i -el pitjor de tot- mal estudiat. Ara, per sort, cada vegada hi ha més estudis fets per dones que busquen posar en relleu el paper de les dones en la història, els quadres, els encàrrecs i el paper social que tenien en un món predominat pel poder masculí.
En aquest context, hi ha dones artistes el nom de les quals ja ha deixat d’estar en la foscor: Àrtemis Gentileschi, Camille Claudel, Angelica Kauffmann… Si parlem del món “contemporani”, els noms ens sonen encara més: Frida Kahlo, Ana Mendieta, Louise Bourgeois, Marina Abramovic, etc.
Però i si anem més enrere? Què passa durant l’època medieval i després durant el Renaixement i el Barroc? I en concret: què passa a Girona? Hi havia dones amb perfils d’artistes, de comitents, amb vides interessants lluny dels clàssics rols assignats a les dones?
La resposta a aquesta última pregunta és: per descomptat que sí.
A Girona tenim dones artistes extraordinàries: Aurora Bertrana, una escriptora que va viatjar a països llunyans i exòtics i que freqüentava clubs de jazz exclusivament masculins on escrivia febrilment, o Mela Muter, una artista plàstica fabulosa que, amb la seva pintura al llindar entre expressionisme i el retrat psicològic més profund, es reivindica avui com una de les figures més necessàries per a entendre les avantguardes del segle XX a Europa.
Però si viatgem molt més enrere en el temps, entre els segles X i XII trobem a Girona dues dones que sobresortien en els seus camps i que són les grans desconegudes de la ciutat: Ende (o Eude), la il·luminadora de codexs medievals i Ermessenda, comtessa de Carcassona.
La comtessa era una dona que, segons cròniques de l’època, era ambiciosa, poderosa i amb un marcat caràcter. Ella, comtessa de Girona, Osona i Barcelona, va exercir com a regent donada la ineptitud dels seus fills i néts en la capital comtal. Segons sembla, va tenir un paper crucial en els encàrrecs de diverses obres d’art de Girona, però especialment significatiu va ser el seu paper en la construcció de la gran catedral romànica erigida cap a l’any 1000.
I finalment, la gran miniaturista Ende, una dona amb un talent tan magnífic, que va signar amb el seu nom la seva gran obra -el Beatus de Girona- amb la signatura: “Ende, pintora i ajudant de Déu”.
No serà l’única en aquell moment, segle X, però sembla que sí que seria la primera dona a deixar empremta explícita en una obra d’art en el si de la història europea occidental.
A més de mostrar que la seva competència anava més enllà dels textos canònics per a la realització d’aquest codex, Ende no dubta en pintar arcs de ferradura (una arquitectura emprada per l’art islàmic en la construcció de mesquites i palaus) en les més famoses ciutats cristianes com Jerusalem o Babilònia.
Això, lluny del que implicaria després, -una “evident” heretgia- era símbol, en el temps de Ende, de riquesa cultural.
Posteriorment a Ende i a Ermessenda, el petit espai que havien colonitzat algunes dones en el terreny de l’art i la promoció d’art, desapareixerà. Posteriorment, especialment a partir del segle XII i XIII, la condició social de la dona sofrirà una reculada terrible. Més endavant encara serà pitjor, durant el moment de la Contrareforma, en què les lleis, el poder i la mateixa societat deixarà al marge les dones, relegant-les a un paper submís, secundari (o terciari) i menystingut en tots els aspectes.
És per això que avui escric aquesta entrada, perquè la història ens ha ensenyat, més d’una vegada, que el que nosaltres entenem com a Mite del Progrés, el que ens ensenya que com més avancem en el temps més bons i justos són els valors que ens defineixen com a societat, és fals. Ermessenda o Ende ens ho ensenyen a Girona. La història d’aquestes dones extraordinàries mereix ser explicada i per això procurem fer-ho sempre en tots els nostres tours a la ciutat.